Back to top

La llengua ibèrica i l’aparició de l’escriptura

Sala VII
La llengua ibèrica és un element cultural distintiu dels pobles que van habitar entre el riu Guadalquivir i el riu Hérault (França), des del segle V aC fins al segle I aC. Esta llengua ha quedat registrada en inscripcions que encara no s’han pogut traduir. En terres valencianes es van utilitzar dos tipus d’escriptura, denominats oriental i meridional, la frontera dels quals se situa entorn del riu Xúquer. En algunes zones de la Contestània es va utilitzar excepcionalment també una adaptació de l’alfabet jònic. Els sistemes d’escriptura ibers són semisil·làbics, perquè s’utilitzen uns signes amb valors fonètics simples i altres amb valors compostos. Els textos es van gravar o es van pintar sobre suports variats, com el plom, la ceràmica, la pedra, les monedes o l’os. L’excepcionalitat i la singularitat d’estes inscripcions fa pensar que l’ús de l’escriptura s’associa a grups de poder.
Encara que els escrits ibèrics no es poden traduir, el tipus de peça en què estan escrits, el suport utilitzat o els contextos de troballa oferixen pistes per a proposar algunes interpretacions de paraules com a noms propis, numerals, llistats de comptes, marques de terrissers o altres signes de propietat. Entre els objectes amb inscripcions destaca la col·lecció de ploms escrits, la més extensa de tota Ibèria. S’exposen les làmines de la Bastida dels Alcusses (Moixent), Los Villares (Caudete de las Fuentes), del Tossal de Sant Miquel (Llíria) o del Pico de los Ajos (Yàtova). Els gots de ceràmica del Tossal de Sant Miquel amb decoració figurada (veure Sala VI) també inclouen rètols i inscripcions relacionats amb les escenes representades. Altres inscripcions exposades en la sala estan gravades sobre pedra, com l’estela funerària de Sinarcas, i en objectes d’os, bronze o ferro.

Vitrines

Back to top