Dones i prehistòria: viure el present, pensar al passat
Paloma González Marcén
2008
[page-n-1]
DONESIPREHISTÒRIA:
VIURE EL PRESENT, PENSAR AL PASSAT
PALOMA GONZÁLEZ MARCÉN
Universitat Autònoma de Barcelona
Encara que de forma habitual el punt d’arrancada de la investigació sobre les dones en la Prehistòria
s’associe als treballs de Sally Linton (1971), hi ha una tradició molt anterior de qüestionament del paper
de les dones en la Prehistòria que es remunta a la fi del segle
XIX
(Arwill-Nordbladh, 1989). En aquell
moment històric van coincidir dos moviments, l’un científic —l’evolucionisme social— i l’altre polític —el
primer moviment feminista de les sufragistes—, que convergien, des de les seues respectives perspectives, en plantejar-se el paper de les dones en els orígens de la humanitat com problema.
No obstant això, efectivament no és fins a principi de la dècada dels 70 del segle XX quan, coincidint amb l’així anomenada segona onada de feminisme, comencen a formular-se, en el camp de l’antropologia social (Strathern, 1972; Rosaldo i Lamphere, 1974), models explicatius alternatius a la conceptualització i l’estudi de les dones que haurien de tenir un impacte significatiu en el paradigma de la
investigació prehistòrica, molt especialment l’anglosaxona i l’escandinava.
No resulta casual que l’aparició de les dones com a tema de reflexió i investigació en Prehistòria
haja anat de la mà dels moviments reivindicatius per a la millora de les seues condicions legals, econòmiques i socials. Certament, la percepció, valoració i acció de les dones en tots els àmbits de la
societat s’ha transformat de forma radical en un procés que es va iniciar fa ja més de quatre dècades i això ha conduït a una major presència femenina en els cercles científics i acadèmics. Per això,
i a diferència d’altres perspectives teòriques que es troben presents en el debat epistemològic i ontològic de les ciències socials, i per tant també de l’arqueologia prehistòrica, la presència de les dones
com a subjectes i objectes de la investigació està directament relacionada amb posicionaments ideològics i polítics referents a la situació en el present, i les seues implicacions superen, en molts casos,
els estrets marcs disciplinars.
Freqüentment, aquesta clara vinculació entre investigació i posicionament ideològic i/o polític s’ha
esgrimit com a debilitat científica de la investigació sobre les dones en la (pre)història, com un pecat original que enterboleix la validesa dels seus resultats. No obstant això, hi ha una àmplia bibliografia que
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
15
[page-n-2]
aprofundeix en els fonaments epistemològics des dels quals es parteix en la investigació sobre dones.
Tal com ha plantejat Alison Wylie (1997), aquests s’allunyen, de forma explícita o implícita, dels enfocaments més ortodoxos del positivisme o de l’empirisme i s’acosten, amb gradacions, a les postures
defensades per teòriques de la ciència com ara Sandra Harding (1990) o Donna Haraway (1995).
En qualsevol cas, des de la diversitat d’enfocaments que abasta la investigació sobre les dones en
la Prehistòria i a pesar que aquesta Prehistòria sobre i de dones mostra una incidència dissimètrica en
diferents àmbits acadèmics, comença a perfilar-se com un posicionament que exigeix a la pràctica convencional de la investigació el reconeixement dels seus biaixos androcèntrics i que, en conseqüència,
estableix la necessitat d’un replantejament profund de les bases epistemològiques, ontològiques i metodològiques de l’arqueologia prehistòrica (Conkey i Spector, 1984; Bertelsen et alii 1987; Conkey i Gero,
1997; Conkey, 2003).
Un tret distintiu d’aquesta pràctica investigadora recau en el fet que, lluny de presentar-se exclusivament com un corrent teòric o com una escola dins de la disciplina, la Prehistòria de les dones es vincula, com ja s’ha dit, al qüestionament de la posició i situació de les dones en la societat contemporània. De fet, es tracta d’un viatge intel·lectual d’anada i tornada; es mira el passat des del present i s’escodrinya de nou el present a la llum de la mirada sobre el passat. D’aquesta manera, una part essencial de la investigació de les dones en la Prehistòria s’ocupa a disseccionar les imatges que sobre el
passat i, específicament, sobre la Prehistòria, han anat creant-se al llarg de la història de la investigació.
Aquests relats del passat, aquestes narratives dels orígens, com les denominaven Margaret Conkey i
Sarah Williams en un magnífic article de 1991, s’han esgrimit històricament com arguments legitimadors
de les situacions de discriminació, explotació i desvalorització de les dones i han quedat incrustades en
l’imaginari col·lectiu com arquetips naturalitzats (Gifford-Gonzalez, 1993; Moser, 1998).
Probablement per això, la Prehistòria de les dones concep de forma consubstancial a la seua
dimensió investigadora la seua dimensió social i divulgadora, externa al quefer acadèmic (Holcomb,
1998; Jones i Pay, 1999). La Prehistòria, més que no qualsevol altre període de la història de la humanitat, es perfila com una etapa situada entre el mite i la història, entre la ficció i la ciència; en definitiva,
una arma poderosa per a la construcció i deconstrucció de les ideologies. És en la Prehistòria més profunda quan sorgeix la nostra espècie i es defineixen les seues pautes de comportament biològic i cultural; però també és en la Prehistòria quan apareixen tots aquells components, materials i socials, que
conformen les bases de la vida social tal com la coneixem ara: el poder, l’explotació econòmica, l’Estat,
la transformació del medi natural, però també la vida en societat, l’art, les tecnologies…
Òbviament aquest llarg camí de la humanitat és un trajecte compartit entre dones i homes i la història, en tant que obra humana, és, per tant, col·lectiva. Donada aquesta obvietat, ¿quina necessitat hi
ha de buscar les dones de la Prehistòria com a objecte específic, si el mateix enunciat d’«allò humà», o
si es prefereix d’«allò social», les inclou? I si, efectivament, hagueren de buscar-se, ¿resulta possible
abordar-ne l’estudi des de la investigació arqueològica?
16
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-3]
La Prehistòria no és (només) cosa d’homes
No és d’estranyar que fóra l’estudi del procés d’evolució humana amb les concepcions que comportava sobre les categories d’home/dona i la seua plasmació interpretativa el tema que es va erigir, en primera instància, com a àmbit de denúncia i d’investigació preferencial sobre el paper que s’atorgava a
les dones en la Prehistòria. L’adscripció de tasques als sexes i la subsegüent articulació d’aquests comportaments adscrits a models evolutius en els quals les tasques i les aptituds del sexe masculí resultaven els motors del progrés evolutiu i de la consecució de la categoria d’«humà», quedava reflectit de
forma explícita en la successió d’imatges que, des del simi encorbat al baró alçat, ens mostrava sense
el menor gènere de dubtes els únics protagonistes del procés. Ens mostrava, no ja l’home, sinó els gens
masculins com a artífexs de la nostra espècie.
La teoria de Sally Linton (1971) sobre la importància de la recol·lecció per a la subsistència d’homínids i humans i la seua vinculació a les activitats femenines, en contraposició a la caça adscrita com
a tasca als barons, generà tot un seguit d’estudis, rèpliques i contrarèpliques a l’entorn de la importància de la famosa Woman the Gatherer, la dona recol·lectora (Dahlberg, 1981). Certament una part de
les teories i les dades que sustentaven tant els treballs de Sally Linton com els de les que van seguir el
seu model als anys 70 i 80 (Tanner i Zihlman, 1976; Zihlman, 1978 i 1981) ha estat posteriorment rebatuda i modificada. No obstant això, resulta indiscutible que la investigació sobre el procés d’evolució
humana, en concret, i de la Prehistòria, en general, s’ha vist obligada a reconsiderar les seues perspectives interpretatives, a reconéixer els biaixos ideològics de les seues representacions gràfiques i narratives i a ampliar el ventall del registre arqueològic i de tècniques emprades en el seu estudi analític com
a conseqüència d’aquest debat (Liesen, 1998).
Si a hores d’ara ja ningú hauria de dubtar de la càrrega ideològica inherent a la investigació sobre
el procés d’hominització i dels models de comportament social que se li associen, resulten menys evidents, però igualment esbiaixats, els discursos històrics relatius a les etapes més recents de la
Prehistòria, les pautes interpretatives de la qual es desprenen d’una determinada concepció del procés
històric i de les variables que l’estructuren.
Ja des de la formulació de la periodització fundacional de la Prehistòria —el Sistema de les Tres
Edats—
a principis del segle
XIX
per Christian Thomsen, es van crear les bases d’una interpretació
històrica basada en aquells canvis tecnològics considerats globals. Per aqueixa mateixa època, el
paral·lelisme metodològic que va establir la investigació prehistòrica amb la naixent ciència de la geologia va traspassar a les interpretacions sobre el passat llunyà una idea de temporalitat profunda i un
concepte de canvi proper al manejat tradicionalment en les ciències naturals, vinculat de forma directa als canvis mediambientals com a demarcadors dels canvis en la dinàmica dels grups humans
(Groenen, 1994). Aquesta noció ha quedat impregnada en la investigació sobre la Prehistòria, que ha
volgut reconéixer en aquest esquema temporal de llarg termini la seua particular idiosincràsia disciplinar (Hodder, 1987; Bailey, 1987). D’aquesta manera, hi troben fàcil encaix les anàlisis de canvis tecnològics o els estudis d’arqueologia mediambiental que han caracteritzat la investigació prehistòrica
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
17
[page-n-4]
des dels anys 60. La pregunta, sens dubte, és per què i fins a quin punt aquest esquema temporal
és responsable de l’absència de les dones de la Prehistòria com a objecte d’estudi. ¿No participen i
es veuen afectades, per ventura, les dones en les variables que marquen les continuïtats i les ruptures de llarg termini?.
Per descomptat que sí, però la crítica que es formula des de l’arqueologia feminista és que al costat dels canvis tecnològics d’ampli espectre, al costat dels condicionaments que signifiquen les condicions mediambientals i al costat de les estructures geopolítiques que sorgeixen en la Prehistòria més
recent, hi ha i va haver-hi altres variables que marcaren la dinàmica històrica dels grups humans de la
Prehistòria. L’organització social de la reproducció —biològica i cultural—, l’estructura i característiques
dels espais quotidians, les tecnologies relacionades amb el consum, la salut i la cura i les condicions de
vida que generen, la mateixa concepció cultural de les diferències de sexe i de gènere i la seua concreció social en termes d’accés als recursos o als àmbits de poder; totes elles variables fonamentals no
sols per a entendre la supervivència, sinó per a explicar la vida en societat i les diverses experiències
que han teixit aqueixa obra humana que anomenem història.
De fet, la Prehistòria no ha considerat les dones en la seua investigació perquè no ha considerat
rellevant el cost humà dels grans canvis tecnològics i socioeconòmics i perquè tampoc ha atorgat valor
històric a les condicions i als mecanismes que van fer possible o van resistir l’arribada de noves formes
econòmiques i socials. Per contra, ha fet abstracció de l’agència humana i ha formulat la dinàmica social
exclusivament en termes del poder masculí que regeix el nostre present: el control de la macroeconomia, el control polític i el control de les tecnologies de producció.
Per això no és d’estranyar, tal com esmenta Margaret Conkey (2003: 870), que la investigació de
les dones de la Prehistòria s’haja centrat, en gran mesura, en aquestes altres variables que s’expressen
en “la microescala, en el nivell de la unitat domèstica (household) o de l’esdeveniment, on les pràctiques
quotidianes, l’espai estructurat, el saber i la producció locals […] resulten accessibles”. Des d’una perspectiva metodològica, aquesta escala espaciotemporal es correspon, a grans trets, amb l’anomenada
Household Archaeology en l’àmbit anglosaxó (Wilk i Rathje, 1982; Allison, 1999) i amb l’arqueologia
etnològica francesa sorgida de les propostes d’André Leroi Gourhan (Leroi Gourhan i Brézillon, 1972).
Aquesta arqueologia dels assentaments permet proposar models de relacions intragrupals en termes
socials ja que parteix d’una lectura del registre en termes d’accions reiterades que configuren els models
de comportament social normalitzat. Es tractaria, en suma, del que podríem denominar rastre material
d’aquelles accions que conformen la base de convivència de les comunitats humanes, o, en altres
paraules, de les pautes de la quotidianitat.
En treballs recents (Foxhall, 2000; Hodder i Cessford, 2004) es destaquen dos aspectes complementaris que es mostren en aquests estudis de petita escala: d’una banda, la necessitat de contextualització i caracterització de les accions recurrents i reiterades que es mostren en el registre
arqueològic i que, generalment, tendeixen a ser interpretades esbiaixadament en termes de les variables que estructuren el temps llarg dels períodes, i d’altra, la centralitat de les accions quotidianes
18
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-5]
en la reproducció de formes socials i culturals. En ambdós casos se suggereix a més que els components temporals, espacials i socials de la quotidianitat són complexos i diversos i que són susceptibles d’estudiar-se i disseccionar-se més enllà del suposat estatisme que els adjudica la investigació prehistòrica.
¿On són les dones de la Prehistòria?
L’estudi de les dones de la Prehistòria s’ha confrontat, des dels seus inicis, al desafiament metodològic
que representa l’obtenció de dades susceptibles d’incorporar-se a línies interpretatives en el sentit que
acabem de comentar. El rebuig a una única escala temporal —el llarg termini— com a definidora del
marc interpretatiu de la investigació prehistòrica obri la porta a rellevar els contextos arqueològics específics i els objectes materials que els conformen no com a pas intermedi entre l’empíria i la generalització, sinó com a donadors, en si mateixos, d’indicis directes per a la interpretació històrica.
Objectes amb sexe
La recurrent premissa que el registre arqueològic manca de sexe ha estat posat en dubte, de forma
implícita i explícita, els últims anys per la investigació realitzada per dones i sobre dones de la Prehistòria.
El registre arqueològic de què disposem i la diversitat de fonts i documentació que donen cos a les interpretacions que en fem, mostren, si ho volem veure, tot un seguit de dades sexuades que permeten enriquir la investigació prehistòrica amb la diversitat dels seus protagonistes.
Si partim del fet que el sexe és una característica, en primera instància biològica, associada al cos
dels éssers humans, en la investigació prehistòrica el nostre acostament als cossos el realitzem a partir
dels morts, de cossos sense vida. Encara que al principi podria semblar que aquest fet comporta una
dificultat afegida en l’anàlisi dels vius, la veritat és que comptem amb nítids indicadors materials per a
conéixer tant històries de vida com la gestió social del cos humà. Els cossos humans o, millor dit, aquells
elements conservats de cossos humans trobats en sepultures, permeten accedir de forma directa a la
materialitat dels agents de la història que investiguem: l’edat, el sexe, l’aspecte físic. Al costat d’això, en
aquests cossos humans han quedat gravats rastres de la vida que van dur a terme, que podem estudiar gràcies a les anàlisis paleoantropològiques.
Aquest camp d’evidències es presenta així com un dels més fructífers i directes per a l’estudi de
vida de les persones concretes que van viure en època prehistòrica i, amb això, per a la valoració de
diferències, similituds, afinitats i mobilitat en els quals es desenvoluparen dones i homes en un context
històric concret (Cohen i Bennett, 1993). A grans trets, les línies principals que s’han desenvolupat en
la investigació paleoantropològica han anat encaminades a caracteritzar amb major precisió les condicions i les formes de vida de les poblacions prehistòriques mitjançant l’obtenció de perfils demogràfics
de poblacions concretes, així com índexs de mortalitat, natalitat i esperança de vida (p.e. Wilson, 1997),
la determinació de patologies, mancances nutricionals o les erosions patides per activitats reiterades i la
seua representació diferencial per sexes i grups d’edat (p.e. Molleson, 1994; Sofaer-Derevenski, 2000)
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
19
[page-n-6]
o la determinació de pautes d’alimentació i de mobilitat a partir de mostres procedents d’esquelets (p.e.
Schulting i Richards 2001).
Els cossos del passat no suren en el buit sinó que estan ancorats a la terra i als elements materials que aquesta conté. Les tombes i el seu contingut, cossos i objectes, es conformen així en contextos amb sexe. Ja des de la dècada dels 60, la cultura material funerària (contenidor i contingut) va adquirir valor explicatiu per a la caracterització socioeconòmica de la societat que l’havia utilitzada (Binford,
1971). Partint d’aquestes premisses, avui resulta quasi inconcebible l’estudi de necròpolis i sepultures
sense la inclusió del sexe i l’edat de les restes humanes com a variables en la interpretació socioeconòmica i, afortunadament, són abundants els treballs realitzats en aquest camp que s’iniciaren fa més
de 20 anys amb l’anàlisi de Susan Shennan (1975) de la necròpoli eslovaca de Branc.
Els últims anys, també s’ha reconegut el valor dels conjunts funeraris com a indicadors d’identitats
socials específiques, assumides i sancionades per la comunitat que dipositava en la tomba les ofrenes
(Parker Pearson, 1999). En aquesta línia interpretativa, Marie Louise Stig Sørensen (2000) ha apuntat
recentment a l’abundant documentació que pot trobar-se en els aixovars funeraris sobre la construcció
material de la identitat de gènere a partir de l’adorn, el vestit i els instruments dipositats amb els cossos
femenins i que es fa extensible, en relació a les mateixes variables, a les representacions iconogràfiques
trobades dins o fora de les sepultures.
De fet, un altre gran camp de documentació arqueològica sobre les dones de la Prehistòria el trobem no ja en el cos mateix, sinó en la seua representació en figuretes o dibuixos i gravats en una amplíssima varietat de suports. Des del Paleolític Superior poden resseguir-se sense solució de continuïtat les
representacions de la figura humana i més concretament i abundantment de la figura del cos femení,
fins als períodes denominats històrics. Les representacions de figures femenines d’època prehistòrica
han estat objecte de nombroses anàlisis i propostes interpretatives sobre el paper social i ideològic de
les dones en diferents llocs i moments històrics i de les diverses formes de pràctiques sociosimbòliques
(Masvidal i Picazo, 2005). Però sens dubte, ha estat l’obra de Marija Gimbutas (1982; 1991) sobre les
figuretes femenines de la Prehistòria recent europea la que ha desbordat, per bé i per mal, els límits de
la investigació arqueològica. L’indubtable coneixement exhaustiu d’aquests materials arqueològics i les
suggestives hipòtesis inicials de Gimbutas han donat pas, no obstant això, a la seua reinterpretació simplista de cultes a la Deessa Mare per part de moviments socials i culturals, més o menys esotèrics,
enquadrats en la denominada new age i amb vagues llaços de connexió amb l’ecofeminisme (Meskell,
1998; Conkey i Tringham, 1999).
Tot i que les arqueòlogues reconeixen l’aportació de Marija Gimbutas com a pionera en els estudis de les representacions de dones des d’un enfocament alternatiu al de la investigació tradicional,
actualment es rebutgen les interpretacions generalitzadores com a indicatives de societats
matrilocals/focals i es tendeix a un estudi contextualitzat de les representacions femenines de la
Prehistòria (Soffer et alii, 2000).
20
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-7]
La construcció material de la vida social
No tots els contextos arqueològics contenen objectes directament sexuats; de fet, una gran (per no
dir la major) part dels jaciments arqueològics no s’associen a enterraments on trobar cossos de dones
i homes, xiquetes i xiquets, ni a objectes o suports on apareguen representades figures humanes.
¿Vol dir açò que només resulta possible investigar les dones de la Prehistòria a partir d’un tipus i un
nombre limitat de contextos arqueològics? ¿Els poblats, les cases, els tallers resulten opacs a una
metodologia d’investigació interessada a destriar la diversitat sexual i social dels grups humans del
passat llunyà?
L’atribució de certes activitats a la pràctica de les dones no està exempta de debat i, en certa
mesura, s’ha tendit a vincular-la amb posicionaments essencialistes o conservadors que situen les
dones en un àmbit d’acció social limitat i limitador (Magallón, 1999). Paral·lelament, el reconeixement
de la diversitat de fórmules culturals en l’organització material dels sistemes de gènere ha apuntat a la
prudència necessària a l’hora d’abordar caracteritzacions d’ordre universalista del col·lectiu de dones i
de les seues situacions (Moore, 1988). Per això, la investigació de les dones de la Prehistòria només
pot prendre dos camins: per un s’avança en la deconstrucció d’arquetips sobre l’adscripció de certes
activitats considerades centrals en la interpretació de les societats prehistòriques —com ara la caça,
la producció d’instruments lítics o la metal·lúrgia— exclusivament als barons; per l’altre camí s’aprofundeix en l’estudi d’aquells àmbits d’acció social en els quals, com ja s’ha comentat, necessàriament estigueren presents les dones; com ara la gestió domèstica, les relacions interpersonals o la cura i socialització de la infància.
L’aprofundiment en el potencial informatiu de les fonts etnogràfiques ha resultat fonamental en la
crítica als models establerts sobre la divisió sexual de les activitats dels grups prehistòrics (Spector,
1983). D’aquesta manera, anà qüestionant-se l’absència de les dones en activitats com ara la caça
(Estioko-Griffin i Griffin, 1981), la producció lítica (Gero, 1991) o metal·lúrgica (MacLean, 1998). La
vinculació de dades arqueològiques i dades etnogràfiques té una llarga trajectòria disciplinar en els
estudis prehistòrics que es remunta al segle
XIX,
encara que actualment no resulta acceptable defen-
sar aquelles analogies etnogràfiques directes com a prova de comportaments en el passat. No obstant això, sí que ha resultat possible demostrar, gràcies a aquesta documentació, la inconsistència
d’aquells models que naturalitzaven l’adscripció de certes activitats a un o altre sexe… encara que,
desgraciadament, no s’haja produït l’esforç divulgatiu necessari per a fer desaparéixer aquests arquetips de l’imaginari social!
La caracterització de les formes de vida d’una comunitat va inexorablement unida, des de l’arqueologia, a l’estratègia metodològica de la determinació de la seua organització espacial (Kent, 1990). De
fet, pot considerar-se que l’espai denotat i delimitat per les restes arqueològiques, l’articulació dels seus
diferents elements, els recorreguts que van de l’un a l’altre, com ara l’expressió material d’una determinada lògica en l’organització de les activitats, una organització concreta i no abstracta, que conforma, i
alhora és conformada, per les constants i canviants relacions que es generaren en aquells espais
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
21
[page-n-8]
(Nevett, 1994). Així doncs, els espais arqueològics no són espais abstractes, reduïbles a patrons o
esquemes formals, són espais que contingueren vida humana i que es crearen per ella.
Els conjunts arqueològics en sentit ampli, és a dir, la cultura material en context d’ús o abandó
dels espais habitats, conformen un camp d’evidència fonamental per a l’estudi de les dones en la
Prehistòria en quatre sentits bàsics. En primer lloc, per les propietats dels artefactes arqueològics
com a instruments de les tecnologies domèstiques o de manteniment (Hendon, 1996); en segon lloc,
per la seua funció com a mediadors en les pràctiques socials (Spector, 1993); en tercer lloc, per la
disposició d’objectes i activitats en l’espai (Hastorf, 1991); i, finalment, per l’associació de tot això amb
accions reiterades i concretes, és a dir, amb l’escala bàsica de temporalitat social, la quotidianitat
(Picazo, 1997).
De manera esquemàtica, el patró bàsic de les activitats que tenen el seu escenari preferencial en
el nivell dels assentaments i de les cases inclou els treballs relacionats amb l’alimentació, la salut, el
recer, la socialització i la curació i higiene. Però també amb un bagatge de coneixements especialitzats
i unes pràctiques tecnològiques i simbòliques específiques que poden proposar-se des d’un registre
arqueològic exhaustiu i detallat, com el realitzat per Mirjana Stevanovic (1997) en els poblats neolítics del
Sud-est d’Europa, on resulta versemblant interpretar la construcció i destrucció intencionada de les
seues cases com accions simbòliques relacionades amb una determinada concepció cultural de la vida
i la mort de l’espai habitat.
L’estudi de les tecnologies femenines és un camp que només recentment ha començat a ocupar
un lloc en les investigacions sobre història de la tècnica (Lerman et alii, 2003). No obstant això, la majoria d’estudis es centren en la participació/aportació de les dones en els desenvolupaments i aplicacions
tècniques en el món industrial i postindustrial sense que la tecnologia domèstica s’hi haja analitzat en
profunditat. Des de la discussió conceptual, Oldenziel (1996) remarca que això es deu al fet que l’estudi (i la concepció) convencional de la tecnologia ha estat centrat en dues variables que han redundat en
l’absència de les pràctiques tecnològiques femenines: en primer lloc, la categorització de la tecnologia
en funció de la producció en detriment de la categorització en funció de les pràctiques de consum i ús,
i, en segon lloc, l’èmfasi en els artefactes de gran envergadura i que requereixen una gran inversió de
capital en detriment de sistemes de baixa tecnologia i d’ús diari. Tal com conclou aquesta investigadora, aquesta categorització respon a un sistema que separa el productiu del no productiu, el tècnic del
no tècnic, el món masculí del món femení (McGaw, 1996).
Aquests pressupòsits han influït també de forma clara en el tipus de tecnologies investigades tradicionalment per la Prehistòria i les que no ho han estat. Aquestes últimes (el teixit, la preparació d’aliments, els sistemes de curació, entre altres) constitueixen, precisament, les que han estat objecte d’una
atenció preferencial per part de les arqueòlogues, partint sempre d’una perspectiva contextual en les
seues anàlisis, i reforçada, en molts casos, per informació textual i iconogràfica (Brumfiel, 1991; Wright,
1996; Meyers, 2003). Aquests estudis no solament mostren el saber tecnològic, altament especialitzat,
de les dones prehistòriques, sinó també les condicions i les estratègies de resistència desenvolupades
22
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-9]
per elles en períodes d’intensificació de la producció i de creixent control econòmic o ideològic sobre
les seues activitats productives i reproductives.
Precisament, Elisabeth Barber (1994) planteja una possible explicació per a l’associació, quasi
universal, de les dones a una tecnologia específica: el teixit. Barber manté que el teixit i, especialment,
el filat, comporta una activitat fàcilment compatible amb l’atenció i la vigilància de criatures de poca
edat, donats els escassos instruments necessaris per a portar-la a terme i la possibilitat d’interromprela i reprendre-la sense que quede afectada la labor que es realitza. La indiscutible vinculació social i
històrica de les dones amb les criatures ha comportat que en els últims anys s’haja consolidat una nova
línia d’investigació encaminada a l’estudi de la infància, tant per si mateixa, com a grup social infrarepresentat en les interpretacions històriques, com per la seua relació directa amb l’experiència històrica
de les dones en la seua funció de mares i socialitzadores (Lillehammer, 1989; Moore i Scott, 1997;
Sofaer-Derevenski, 2000; Kamp, 2001; Schwartzman, 2005). Junt amb un acostament paleoantropològic i funerari que busca identificar les condicions de vida i mort de les criatures, el tractament diferencial en funció de sexe o grup familiar i el simbolisme específic que caracteritza els enterraments
infantils (Rega, 2000), en la investigació sobre la infància prehistòrica adquireix un pes específic l’estudi de les formes i els contextos d’aprenentatge i de transmissió de sabers. Per això, l’anàlisi dels processos tècnics de manufactura dels útils lítics tallats ha estat ja destacat com un indicador de contextos i processos d’aprenentatge infantil (Karlin, 1992), igual que comença a plantejar-se per a la producció ceràmica (Smith, 2005).
Dones de la Prehistòria, dones d’ací i d’ara
La investigació prehistòrica sobre les dones mostra encara una escassa presència en el panorama científic i acadèmic espanyol, tot i que els últims anys comencen a ser cada vegada més freqüents les trobades, els cursos i les publicacions organitzats i promoguts per arqueòlogues i prehistoriadores
(Colomer et alii, 1999; González Marcén, 2000; Sánchez Romero, 2005; González Marcén et alii, 2005;
Prats i Ruiz, 2006), així com els assaigs monogràfics sobre dones, prehistòria i arqueologia (Hernando,
2002; Sanahuja, 2002; Querol i Lavrin, 2005). No hi ha dubte que, d’aquesta manera, s’inicia una cadena que facilitarà, en un futur que ja és ací, la formació de noves investigadores i la seua incorporació a
centres d’investigació i museus —en els quals encara és lluny la paritat, i molt especialment en els llocs
de decisió!— on, amb noves idees i més recursos, hauran d’incrementar, en quantitat i qualitat, aquests
primers passos cap a l’enriquiment de la nostra visió del passat més llunyà i, amb això, d’una mirada
més crítica cap a la història que fem i vivim.
Els objectes i rastres de les dones de la Prehistòria no parlen per si mateixos sinó que requereixen
ser reconeguts, descodificats i mostrats. Els últims 30 anys, moltes dones i alguns homes s’han dedicat a aquesta tasca. Així, aqueixes lleus empremtes, condemnades durant mil·lennis a un doble oblit,
serveixen avui per a il·lustrar-nos del paper fonamental i fundacional que tingueren les dones de la
Prehistòria en ser avui el que som.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
23
[page-n-10]
Bibliografia
ALLISON, P. M. (ed.) (1999): The Archaeology of Household Activities. Londres-Nova York: Routledge.
ARWILL-NORDBLADH, I. (1999, orig. 1989): «Oscar Montelius y la liberación de las mujeres. Un ejemplo de arqueología, ideología y el
primer movimiento de mujeres suecas». En L. Colomer et alii (eds.) Arqueología y teoría feminista. Estudios sobre mujeres y
cultura material en arqueología. Barcelona, Icaria: 357-374
BARBER, I. W. (1994): Women’s work. The first 20000 years. Norton, Londres-Nova York.
BERTELSEN, R.; LILLEHAMMER, A.; NÆSS, J.R., eds. (1987): Were they all men? An examination of sex rols in prehistoric society.
Stavanger : Arkeologisk Museum i Stavanger.
BINFORD, L. (1971): «Mortuary practices: their study and their potential». En J. Brown (ed.) Approaches to the Social Dimensions of
Mortuary Practices. Washington DC: Memoir of the Society for American Archaeology 25: 6-29
BRUMFIEL, I. (1991): «Weaving and cooking: Women’s production in Aztec Mexico». En J. Gero i M. Conkey (eds.), Engendering
Archaeology. Women in Prehistory: 224-251. Oxford, Blackwell.
COHEN, M. N.; BENNETT, S. (1993): «Skeletal evidence for sex rols and gender hierarchies in prehistory». En B. Miller (ed.), Sex Rols
and Gender Hierarchies: 273-96. Cambridge University Press, Cambridge.
COLOMER, L.; GONZÁLEZ MARCÉN, P.; MUNT, S.; PICAZO, M., comp. (1999): Arqueología y teoría feminista. Estudios sobre mujeres y cultura material en arqueología. Icaria, Barcelona.
CONKEY M. W.; TRINGHAM, R. (1998): «Rethinking Figurines: A Critical View from Archaeology of Gimbutas, the ‘Goddess’ and
Popular Culture». En Ancient Goddesses: The Myths and the Evidence. L. Goodison i C. Morris, eds.: 22-45. Londres: British
Museum Press.
CONKEY, M. W.; WILLIAMS, S. (1991): «Original Narratives: The Political Economy of Gender in Archaeology». En Gender at the
Crossroads of Knowledge: Anthropology in the Postmodern Era, M. digues Leonardo, Berkeley: University of Califòrnia Press:
102-139
CONKEY, M. W. (2003): «Has feminism changed archaeology?» Signs: Journal of Women in Culture and Society 28 (3), pàgs. 867-880.
CONKEY, M. W.; GERO, J. M. (1997): «Programme to practice: gender and feminism in archaeology». Annual Review of Anthropology
26, pàgs. 411-37.
CONKEY, M. W.; SPECTOR, J. (1984): «Archaeology and the Study of Gender». Advances in Archaeological Method and Theory 5: 1-38.
DAHLBERG, F. (1981): Women the gatherer. Yale University Press, New Haven.
ESTIOKO-GRIFFIN, A.; GRIFFIN, P.B. (1981): Woman the Hunter: The Agta. En Woman the Gatherer, F. Dahlberg (ed.), pàgs. 121-131.
Yale University Press, New Haven.
FOXHALL, L. (2000): «The running sands of estafe: archaeology and the short-term». World Archaeology 31 (3), pàgs. 484-498.
GERO, J. (1991): «Genderlithics: women’s role in stone tool production». En J. Gero i M. Conkey (eds.), Engendering Archaeology.
Women in Prehistory: 163-193. Oxford, Blackwell.
GIFFORD-GONZALEZ, D. (1993): «You ca hide, but you ca’t run: representation of women’s work in illustrations of palaeolithic life».
Visual Anthropology Review 9:3-21.
GIMBUTAS, M. (1991): Diosas y dioses de la vieja Europa 7000-3500 aC. Madrid: Istmo.
GIMBUTAS, M. (1996): El lenguaje de la diosa. Oviedo: Dove.
GONZÁLEZ MARCÉN (coord.) (2000): «Espacios de género en arqueología». Arqueología Espacial 22, Terol.
GONZÁLEZ MARCÉN, P.; MONTÓN, S.; PICAZO, M., eds. (2005): «Dones i activitats de manteniment en tempos de canvi». Treballs
d’Arqueologia 11, Bellaterra.
GONZÁLEZ MARCÉN, P.; PICAZO, M., (1998): El tiempo en arqueología. Madrid: Arco-Libros.
GONZÁLEZ MARCÉN, P.; PICAZO, M., (2005): «Arqueología de la vida cotidiana». En M. Sánchez Romero (ed.), Arqueología y género. Granada, Universidad de Granada, pàgs. 141-158.
GROENEN, M., (1994): Pour une histoire de la prehistoire. Grenoble: Jerome Millon.
HARAWAY, D., (1995) (orig. 1991): Ciencia, cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza. Cátedra, Madrid.
HARDING, S. (1990): Whose Science? Whose Knowledge? Thinking from women’s lives. Cornell University Press, Nova York.
HASTORF, C. A. (1991): «Gender, space and food in Prehistory». En J. M. Gero i M. V. Conkey (eds.). Engendering Archaeology.
Women in Prehistory. Oxford: Blackwell, pàgs. 132-162.
HENDON, J. A. (1996): «Archeological approaches to the organization of domestic labor: Household Practice and Domestic Relations».
Annual Review of Anthropology 1996, pàgs. 45-61.
HERNANDO, A. (2002): Arqueología de la identidad. Madrid, Akal.
HODDER, I. (1987): «The contribution of the long-term». En I. Hodder (ed.), Archaeology as long term history. Cambridge: Cambridge
University Press, pàgs. 1-8.
24
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-11]
HODDER, I.; CESSFORD, C. (2004): «Daily Practice and Social Memory at Çatalhoyuk». American Antiquity 69 (1), pàgs. 17-40.
HOLCOMB, B. (1998): «Gender and Heritage interpretation». En D. Uzell i R. Ballantyne (eds.) Contemporary Issues in Heritage and
Environmental Interpretation: 37-55. Londres, The Stattionary Office.
JONES, S.; PAY, S. (1999, orig. 1989): «El legado de Eva». En L. Colomer et alii (eds.), Arqueología y teoría feminista. Estudois sobre
mujeres y cultura material en arqueología: 323-340. Barcelona, Icaria.
KARLIN, C. (1992): «Connaisances et savoir-faire: comment analyser un processus technique en Prehistoire». En R. Mora et alii (eds.),
Tecnologia i cadena operatives lítiques: 99-124. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona.
KATHRYN A. KAMP. «Where Have All the Children Gone? The Archaeology of Childhood», Journal of Archaeological Method and
Theory, volum 8, 1 ed, març 2001, pàgs. 1-34.
KENT, S. (ed.). Domestic Architecture and the Use of Space. Cambridge University Press, Cambridge.
LERMAN, N.; OLDENZIEL, R.; MOHUN, A., eds. (2003): Gender & Technology. A Reader. Baltimore: Johns Hopkins University.
LEROI-GOURHAN, A.; BREZILLON, M., (1972): «Fouilles de Pincevent. Essai d’anlayse ethnographique d’un habitat magdalénien. La
section 36». VIIe Supplément à Gallia Préhistorique. París, CNRS.
LIESEN, L. T. (1998): «The legacy of Women the Gatherer: the emergence of evolutionary feminism». Evolutionary Anthropology 7/3: 105-113.
LILLEHAMMER, G. (1989): A Child is Born. The Child’s World in an Archaeological Perspective. Norwegian Archaeological Review,
22:90-105.
MACLEAN, R. (1998): «Gendered Technologies and Gendered Activities in the Interlacustrine Early Iron Age». En S. Kent (ed.), Gender
in African Prehistory: 163-178. Walnut Creek, AltaMira Press.
MAGALLÓN, C. (1999): «Privilegio epistémico, verdad y relaciones de poder. Un debate sobre la epistemología del feminist standpoint».
En M. J. Barral, C. Magallón, C. Miqueo i M. D. Sánchez (eds.). Interacciones ciencia y género. Discursos y prácticas científicas de dones, pàgs. 63-80. Barcelona: Icaria.
MASVIDAL, C.; PICAZO, M. (2005): Modelando la figura humana: reflexiones en torno a las imágenes femeninas de la Antigüedad,
Quaderns Crema, Barcelona.
MCGAW, J. (1996): «Reconceiving Technology. Why Feminine Technologies Matter». En R. Wright (ed.) Gender and Archaeology.
Philadelphia, University of Pennsylvania Press, pàgs. 52-78.
MESKELL, L. (1998): «Oh My Goddess!» Archaeological Dialogues, 5 (2: 126-142.
MEYERS, C. (2003): «Material Remains and Social Relations: Women’s Culture in Agrarian Households of the Iron Age». En W. G. Dever
i S. Gitin (eds.) Symbiosis, Symbolism, and the Power of the Past: Canaan, Ancient Israel, and Their Neighbors from the
Batega Bronze Age through Roman Palestine. Winona Lake, Ind.: Eisenbrauns: 425-44.
MOLLESON, T. (1994): «La lección de los huesos de Abu Hureyra». Investigación y Ciencia, 217: 60-65
MOORE, H. L. (1988): Feminism and Anthropology. Oxford: Polity Press.
MOORE, J.; SCOTT., I., eds. (1997): «Invisible People and Processes». Writing Gender and Childhood into European Archaeology,
pàgs. 150-168. London and Nova York: Leicester University Press.
MOSER, S. (1998): Ancestral Images. The Iconography of Human Evolution. Cornelll University press: Ithaca, N.I.
NEVETT, L. (1994): «Separation or seclusion? Towards an archaeological approach to investigating women in the Greek Household in
the fifth to third centuries». En M. Parker Pearson i C. Richards (eds.), Architecture & Order. Approaches to Social Space.
Londres i Nova York: Routledge, pàgs. 98-112.
OLDENZIEL, R. (1996): Object/ions: Technologie, Culture and Gender. En Kingery, W.D. (ed.). Learning from things. Method and Theory
of Material Culture Studies. Washington i Londres: Smithsonian Institution, pàgs. 55-72.
PARKER PEARSON, M. (1999): The archaeology of Death and Burial. Stroud: Sutton.
PICAZO, M. (1997): «Hearth and home: the timing of maintenance activities». En J. Moore i I. Scott (eds.). Invisible People and
Processes: Writing Gender and Childhood into European Archaeology. Londres: Leicester University Press, pàgs. 59-67
PRADOS, L.; RUIZ, C., eds. (2006): 1er Encuentro Internacional de Arqueología y Género. Universidad Autónoma de Madrid, Madrid.
QUEROL, M.ª A.; LAVRIN, A., coords., (2005): Historia de las mujeres en España y América Latina. (De la Prehistoria a la Edad Media).
València, Càtedra, vol. 1.
REGA, I. A. (2000): «The gendering of children in the early Bronze Age cemetery at Mokrin». En Hurcombe, L. i McDonald, M. (eds.).
Gender and Material Culture. Nova York: Macmillan.
ROSALDO, M. Z.; LAMPHERE, L., eds., (1974): Women, Culture and Society. Stanford: Stanford
SANAHUJA, M.ª I. (2004): Cuerpos sexuados, objetos y Prehistoria. València, Cátedra.
SÁNCHEZ ROMERO, M., ed. (2005): Arqueología y género. Granada, Universidad de Granada.
SCHULTING, R.; RICHARDS, M. (2001): «Dating women and becoming farmers. New palaeodietary and AMS dating evidence from
Breton Mesolithic cemeteries of Téviec and Hödiec» Journal of Anthropological Archaeology. 20: 301-344
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
25
[page-n-12]
SCHWARTZMAN, H. B. (2005): «Materializing Children: Challenges for the Archaeology of Childhood». Archeological Papers of the
American Anthropological Association, vol. 15, núm. 1, pàgs. 123-131
SHENNAN, S. I. (1975): The social organization at Branc. Antiquity 49: 279-87
SMITH, P. I. (2005): «Children and Ceramic Innovation: A Study in the Archaeology of Children». Archeological Papers of the American
Anthropological Association, vol. 15, núm. 1, pàgs. 65-76
SOFAER-DEREVENSKI, J. (ed.). «Children and Material Culture», pàgs. 3-16. London i Nova York: Routledge.
SOFAER-DEREVENSKI, J. (2000): «Sex Differences in Activity-Related Osseous Change in the Spine and the Gendered Division of
Labour at Ensay and Wharram Percy, UK». American Journal of Physical Anthropology, 111 (3): 333-354
SOFFER, O.; ADOVASIO, J. M.; HYLAND, D. C. (2000): «The “Venus” figurines. Tèxtils, Basketry, Gender, and Status in the Upper
Paleolithic». Current Anthopology, 41/4: 511-525
SORENSEN, M. L., Stig (2000): Gender Archaeology. Polito Press, Cambridge.
SPECTOR, J., (1993): What this awl means. Feminist archaeology at Wahpeton Dakota Village. St. Paul, Minnesota Historical Society
Press.
SPECTOR, J. (1983): «Male/Female Task Differentiation among the Hidatsa: Toward the Development of an Archaeological Approach
to the Study of Gender». En P. Alberts i B. Medicine (eds.). The Hidden Half. Studies of Plains Indian Women. Washington:
University Press of America, pàgs. 77-99
STEVANOVIC, M. (1997): «The Age of Clay: the social dynamics of house destruction». Journal of Anthropological Archaeology 16: 334-395
STRATHERN, M. (1972): Women in Between: Female Rols in a Male World, Mount Hagen. London: Seminar Press.
TANNER, N.; ZIHLMAN, A. (1976): «Women in evolution, Part I: Innovation and sselction in human origins». Signs 1. 585-608
TRINGHAM, R. (1991): «Household with faces: the challenge of gender in prehistoric architectural remains». En J. Gero & M. Conkey
(eds.), Engendering Archaeology. Women in Prehistory: 93-131. Oxford, Blackwell.
WILK, R.; RATHJE, W.L. (1982): «Household Archaeology». American Behavioral Scientist 26(6), pàgs. 617-639
WILSON, D. (1997): «Gender, Diet, Health and Social Status in the Mississipian Powers Phase Turner Cemetery Population». En Ch.
Claasen i R. A. Joyce (eds.), Women in Prehistory. North America and Mesoamerica: 119-135. Philadelphia, University of
Pennsylvania Press.
WRIGHT, R.P. (1996): «Technology, gender, and Class: Worlds of Difference in Ur III Mesopotamia». En R. P. Wright (ed.) Gender and
Archaeology, University of Pennsylvania Press, Philadelphia, 79-110
WYLIE, A. (1997): «The Engendering of Archaeology: Refiguring Feminist Science studies». Osiris 12: 80-99
ZIHLMAN, A. (1978): «Women in evolution, Part II: Subsistence and social organisation among early Hominids». Signs 4: 4-20
ZIHLMAN, A. (1981): «Women as shapers of the human adaptation». En F. Dhalberg (ed.) Women the gatherer. Yale University Press,
New Haven: 75-120.
26
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-13]
DONESIPREHISTÒRIA:
VIURE EL PRESENT, PENSAR AL PASSAT
PALOMA GONZÁLEZ MARCÉN
Universitat Autònoma de Barcelona
Encara que de forma habitual el punt d’arrancada de la investigació sobre les dones en la Prehistòria
s’associe als treballs de Sally Linton (1971), hi ha una tradició molt anterior de qüestionament del paper
de les dones en la Prehistòria que es remunta a la fi del segle
XIX
(Arwill-Nordbladh, 1989). En aquell
moment històric van coincidir dos moviments, l’un científic —l’evolucionisme social— i l’altre polític —el
primer moviment feminista de les sufragistes—, que convergien, des de les seues respectives perspectives, en plantejar-se el paper de les dones en els orígens de la humanitat com problema.
No obstant això, efectivament no és fins a principi de la dècada dels 70 del segle XX quan, coincidint amb l’així anomenada segona onada de feminisme, comencen a formular-se, en el camp de l’antropologia social (Strathern, 1972; Rosaldo i Lamphere, 1974), models explicatius alternatius a la conceptualització i l’estudi de les dones que haurien de tenir un impacte significatiu en el paradigma de la
investigació prehistòrica, molt especialment l’anglosaxona i l’escandinava.
No resulta casual que l’aparició de les dones com a tema de reflexió i investigació en Prehistòria
haja anat de la mà dels moviments reivindicatius per a la millora de les seues condicions legals, econòmiques i socials. Certament, la percepció, valoració i acció de les dones en tots els àmbits de la
societat s’ha transformat de forma radical en un procés que es va iniciar fa ja més de quatre dècades i això ha conduït a una major presència femenina en els cercles científics i acadèmics. Per això,
i a diferència d’altres perspectives teòriques que es troben presents en el debat epistemològic i ontològic de les ciències socials, i per tant també de l’arqueologia prehistòrica, la presència de les dones
com a subjectes i objectes de la investigació està directament relacionada amb posicionaments ideològics i polítics referents a la situació en el present, i les seues implicacions superen, en molts casos,
els estrets marcs disciplinars.
Freqüentment, aquesta clara vinculació entre investigació i posicionament ideològic i/o polític s’ha
esgrimit com a debilitat científica de la investigació sobre les dones en la (pre)història, com un pecat original que enterboleix la validesa dels seus resultats. No obstant això, hi ha una àmplia bibliografia que
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
15
[page-n-2]
aprofundeix en els fonaments epistemològics des dels quals es parteix en la investigació sobre dones.
Tal com ha plantejat Alison Wylie (1997), aquests s’allunyen, de forma explícita o implícita, dels enfocaments més ortodoxos del positivisme o de l’empirisme i s’acosten, amb gradacions, a les postures
defensades per teòriques de la ciència com ara Sandra Harding (1990) o Donna Haraway (1995).
En qualsevol cas, des de la diversitat d’enfocaments que abasta la investigació sobre les dones en
la Prehistòria i a pesar que aquesta Prehistòria sobre i de dones mostra una incidència dissimètrica en
diferents àmbits acadèmics, comença a perfilar-se com un posicionament que exigeix a la pràctica convencional de la investigació el reconeixement dels seus biaixos androcèntrics i que, en conseqüència,
estableix la necessitat d’un replantejament profund de les bases epistemològiques, ontològiques i metodològiques de l’arqueologia prehistòrica (Conkey i Spector, 1984; Bertelsen et alii 1987; Conkey i Gero,
1997; Conkey, 2003).
Un tret distintiu d’aquesta pràctica investigadora recau en el fet que, lluny de presentar-se exclusivament com un corrent teòric o com una escola dins de la disciplina, la Prehistòria de les dones es vincula, com ja s’ha dit, al qüestionament de la posició i situació de les dones en la societat contemporània. De fet, es tracta d’un viatge intel·lectual d’anada i tornada; es mira el passat des del present i s’escodrinya de nou el present a la llum de la mirada sobre el passat. D’aquesta manera, una part essencial de la investigació de les dones en la Prehistòria s’ocupa a disseccionar les imatges que sobre el
passat i, específicament, sobre la Prehistòria, han anat creant-se al llarg de la història de la investigació.
Aquests relats del passat, aquestes narratives dels orígens, com les denominaven Margaret Conkey i
Sarah Williams en un magnífic article de 1991, s’han esgrimit històricament com arguments legitimadors
de les situacions de discriminació, explotació i desvalorització de les dones i han quedat incrustades en
l’imaginari col·lectiu com arquetips naturalitzats (Gifford-Gonzalez, 1993; Moser, 1998).
Probablement per això, la Prehistòria de les dones concep de forma consubstancial a la seua
dimensió investigadora la seua dimensió social i divulgadora, externa al quefer acadèmic (Holcomb,
1998; Jones i Pay, 1999). La Prehistòria, més que no qualsevol altre període de la història de la humanitat, es perfila com una etapa situada entre el mite i la història, entre la ficció i la ciència; en definitiva,
una arma poderosa per a la construcció i deconstrucció de les ideologies. És en la Prehistòria més profunda quan sorgeix la nostra espècie i es defineixen les seues pautes de comportament biològic i cultural; però també és en la Prehistòria quan apareixen tots aquells components, materials i socials, que
conformen les bases de la vida social tal com la coneixem ara: el poder, l’explotació econòmica, l’Estat,
la transformació del medi natural, però també la vida en societat, l’art, les tecnologies…
Òbviament aquest llarg camí de la humanitat és un trajecte compartit entre dones i homes i la història, en tant que obra humana, és, per tant, col·lectiva. Donada aquesta obvietat, ¿quina necessitat hi
ha de buscar les dones de la Prehistòria com a objecte específic, si el mateix enunciat d’«allò humà», o
si es prefereix d’«allò social», les inclou? I si, efectivament, hagueren de buscar-se, ¿resulta possible
abordar-ne l’estudi des de la investigació arqueològica?
16
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-3]
La Prehistòria no és (només) cosa d’homes
No és d’estranyar que fóra l’estudi del procés d’evolució humana amb les concepcions que comportava sobre les categories d’home/dona i la seua plasmació interpretativa el tema que es va erigir, en primera instància, com a àmbit de denúncia i d’investigació preferencial sobre el paper que s’atorgava a
les dones en la Prehistòria. L’adscripció de tasques als sexes i la subsegüent articulació d’aquests comportaments adscrits a models evolutius en els quals les tasques i les aptituds del sexe masculí resultaven els motors del progrés evolutiu i de la consecució de la categoria d’«humà», quedava reflectit de
forma explícita en la successió d’imatges que, des del simi encorbat al baró alçat, ens mostrava sense
el menor gènere de dubtes els únics protagonistes del procés. Ens mostrava, no ja l’home, sinó els gens
masculins com a artífexs de la nostra espècie.
La teoria de Sally Linton (1971) sobre la importància de la recol·lecció per a la subsistència d’homínids i humans i la seua vinculació a les activitats femenines, en contraposició a la caça adscrita com
a tasca als barons, generà tot un seguit d’estudis, rèpliques i contrarèpliques a l’entorn de la importància de la famosa Woman the Gatherer, la dona recol·lectora (Dahlberg, 1981). Certament una part de
les teories i les dades que sustentaven tant els treballs de Sally Linton com els de les que van seguir el
seu model als anys 70 i 80 (Tanner i Zihlman, 1976; Zihlman, 1978 i 1981) ha estat posteriorment rebatuda i modificada. No obstant això, resulta indiscutible que la investigació sobre el procés d’evolució
humana, en concret, i de la Prehistòria, en general, s’ha vist obligada a reconsiderar les seues perspectives interpretatives, a reconéixer els biaixos ideològics de les seues representacions gràfiques i narratives i a ampliar el ventall del registre arqueològic i de tècniques emprades en el seu estudi analític com
a conseqüència d’aquest debat (Liesen, 1998).
Si a hores d’ara ja ningú hauria de dubtar de la càrrega ideològica inherent a la investigació sobre
el procés d’hominització i dels models de comportament social que se li associen, resulten menys evidents, però igualment esbiaixats, els discursos històrics relatius a les etapes més recents de la
Prehistòria, les pautes interpretatives de la qual es desprenen d’una determinada concepció del procés
històric i de les variables que l’estructuren.
Ja des de la formulació de la periodització fundacional de la Prehistòria —el Sistema de les Tres
Edats—
a principis del segle
XIX
per Christian Thomsen, es van crear les bases d’una interpretació
històrica basada en aquells canvis tecnològics considerats globals. Per aqueixa mateixa època, el
paral·lelisme metodològic que va establir la investigació prehistòrica amb la naixent ciència de la geologia va traspassar a les interpretacions sobre el passat llunyà una idea de temporalitat profunda i un
concepte de canvi proper al manejat tradicionalment en les ciències naturals, vinculat de forma directa als canvis mediambientals com a demarcadors dels canvis en la dinàmica dels grups humans
(Groenen, 1994). Aquesta noció ha quedat impregnada en la investigació sobre la Prehistòria, que ha
volgut reconéixer en aquest esquema temporal de llarg termini la seua particular idiosincràsia disciplinar (Hodder, 1987; Bailey, 1987). D’aquesta manera, hi troben fàcil encaix les anàlisis de canvis tecnològics o els estudis d’arqueologia mediambiental que han caracteritzat la investigació prehistòrica
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
17
[page-n-4]
des dels anys 60. La pregunta, sens dubte, és per què i fins a quin punt aquest esquema temporal
és responsable de l’absència de les dones de la Prehistòria com a objecte d’estudi. ¿No participen i
es veuen afectades, per ventura, les dones en les variables que marquen les continuïtats i les ruptures de llarg termini?.
Per descomptat que sí, però la crítica que es formula des de l’arqueologia feminista és que al costat dels canvis tecnològics d’ampli espectre, al costat dels condicionaments que signifiquen les condicions mediambientals i al costat de les estructures geopolítiques que sorgeixen en la Prehistòria més
recent, hi ha i va haver-hi altres variables que marcaren la dinàmica històrica dels grups humans de la
Prehistòria. L’organització social de la reproducció —biològica i cultural—, l’estructura i característiques
dels espais quotidians, les tecnologies relacionades amb el consum, la salut i la cura i les condicions de
vida que generen, la mateixa concepció cultural de les diferències de sexe i de gènere i la seua concreció social en termes d’accés als recursos o als àmbits de poder; totes elles variables fonamentals no
sols per a entendre la supervivència, sinó per a explicar la vida en societat i les diverses experiències
que han teixit aqueixa obra humana que anomenem història.
De fet, la Prehistòria no ha considerat les dones en la seua investigació perquè no ha considerat
rellevant el cost humà dels grans canvis tecnològics i socioeconòmics i perquè tampoc ha atorgat valor
històric a les condicions i als mecanismes que van fer possible o van resistir l’arribada de noves formes
econòmiques i socials. Per contra, ha fet abstracció de l’agència humana i ha formulat la dinàmica social
exclusivament en termes del poder masculí que regeix el nostre present: el control de la macroeconomia, el control polític i el control de les tecnologies de producció.
Per això no és d’estranyar, tal com esmenta Margaret Conkey (2003: 870), que la investigació de
les dones de la Prehistòria s’haja centrat, en gran mesura, en aquestes altres variables que s’expressen
en “la microescala, en el nivell de la unitat domèstica (household) o de l’esdeveniment, on les pràctiques
quotidianes, l’espai estructurat, el saber i la producció locals […] resulten accessibles”. Des d’una perspectiva metodològica, aquesta escala espaciotemporal es correspon, a grans trets, amb l’anomenada
Household Archaeology en l’àmbit anglosaxó (Wilk i Rathje, 1982; Allison, 1999) i amb l’arqueologia
etnològica francesa sorgida de les propostes d’André Leroi Gourhan (Leroi Gourhan i Brézillon, 1972).
Aquesta arqueologia dels assentaments permet proposar models de relacions intragrupals en termes
socials ja que parteix d’una lectura del registre en termes d’accions reiterades que configuren els models
de comportament social normalitzat. Es tractaria, en suma, del que podríem denominar rastre material
d’aquelles accions que conformen la base de convivència de les comunitats humanes, o, en altres
paraules, de les pautes de la quotidianitat.
En treballs recents (Foxhall, 2000; Hodder i Cessford, 2004) es destaquen dos aspectes complementaris que es mostren en aquests estudis de petita escala: d’una banda, la necessitat de contextualització i caracterització de les accions recurrents i reiterades que es mostren en el registre
arqueològic i que, generalment, tendeixen a ser interpretades esbiaixadament en termes de les variables que estructuren el temps llarg dels períodes, i d’altra, la centralitat de les accions quotidianes
18
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-5]
en la reproducció de formes socials i culturals. En ambdós casos se suggereix a més que els components temporals, espacials i socials de la quotidianitat són complexos i diversos i que són susceptibles d’estudiar-se i disseccionar-se més enllà del suposat estatisme que els adjudica la investigació prehistòrica.
¿On són les dones de la Prehistòria?
L’estudi de les dones de la Prehistòria s’ha confrontat, des dels seus inicis, al desafiament metodològic
que representa l’obtenció de dades susceptibles d’incorporar-se a línies interpretatives en el sentit que
acabem de comentar. El rebuig a una única escala temporal —el llarg termini— com a definidora del
marc interpretatiu de la investigació prehistòrica obri la porta a rellevar els contextos arqueològics específics i els objectes materials que els conformen no com a pas intermedi entre l’empíria i la generalització, sinó com a donadors, en si mateixos, d’indicis directes per a la interpretació històrica.
Objectes amb sexe
La recurrent premissa que el registre arqueològic manca de sexe ha estat posat en dubte, de forma
implícita i explícita, els últims anys per la investigació realitzada per dones i sobre dones de la Prehistòria.
El registre arqueològic de què disposem i la diversitat de fonts i documentació que donen cos a les interpretacions que en fem, mostren, si ho volem veure, tot un seguit de dades sexuades que permeten enriquir la investigació prehistòrica amb la diversitat dels seus protagonistes.
Si partim del fet que el sexe és una característica, en primera instància biològica, associada al cos
dels éssers humans, en la investigació prehistòrica el nostre acostament als cossos el realitzem a partir
dels morts, de cossos sense vida. Encara que al principi podria semblar que aquest fet comporta una
dificultat afegida en l’anàlisi dels vius, la veritat és que comptem amb nítids indicadors materials per a
conéixer tant històries de vida com la gestió social del cos humà. Els cossos humans o, millor dit, aquells
elements conservats de cossos humans trobats en sepultures, permeten accedir de forma directa a la
materialitat dels agents de la història que investiguem: l’edat, el sexe, l’aspecte físic. Al costat d’això, en
aquests cossos humans han quedat gravats rastres de la vida que van dur a terme, que podem estudiar gràcies a les anàlisis paleoantropològiques.
Aquest camp d’evidències es presenta així com un dels més fructífers i directes per a l’estudi de
vida de les persones concretes que van viure en època prehistòrica i, amb això, per a la valoració de
diferències, similituds, afinitats i mobilitat en els quals es desenvoluparen dones i homes en un context
històric concret (Cohen i Bennett, 1993). A grans trets, les línies principals que s’han desenvolupat en
la investigació paleoantropològica han anat encaminades a caracteritzar amb major precisió les condicions i les formes de vida de les poblacions prehistòriques mitjançant l’obtenció de perfils demogràfics
de poblacions concretes, així com índexs de mortalitat, natalitat i esperança de vida (p.e. Wilson, 1997),
la determinació de patologies, mancances nutricionals o les erosions patides per activitats reiterades i la
seua representació diferencial per sexes i grups d’edat (p.e. Molleson, 1994; Sofaer-Derevenski, 2000)
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
19
[page-n-6]
o la determinació de pautes d’alimentació i de mobilitat a partir de mostres procedents d’esquelets (p.e.
Schulting i Richards 2001).
Els cossos del passat no suren en el buit sinó que estan ancorats a la terra i als elements materials que aquesta conté. Les tombes i el seu contingut, cossos i objectes, es conformen així en contextos amb sexe. Ja des de la dècada dels 60, la cultura material funerària (contenidor i contingut) va adquirir valor explicatiu per a la caracterització socioeconòmica de la societat que l’havia utilitzada (Binford,
1971). Partint d’aquestes premisses, avui resulta quasi inconcebible l’estudi de necròpolis i sepultures
sense la inclusió del sexe i l’edat de les restes humanes com a variables en la interpretació socioeconòmica i, afortunadament, són abundants els treballs realitzats en aquest camp que s’iniciaren fa més
de 20 anys amb l’anàlisi de Susan Shennan (1975) de la necròpoli eslovaca de Branc.
Els últims anys, també s’ha reconegut el valor dels conjunts funeraris com a indicadors d’identitats
socials específiques, assumides i sancionades per la comunitat que dipositava en la tomba les ofrenes
(Parker Pearson, 1999). En aquesta línia interpretativa, Marie Louise Stig Sørensen (2000) ha apuntat
recentment a l’abundant documentació que pot trobar-se en els aixovars funeraris sobre la construcció
material de la identitat de gènere a partir de l’adorn, el vestit i els instruments dipositats amb els cossos
femenins i que es fa extensible, en relació a les mateixes variables, a les representacions iconogràfiques
trobades dins o fora de les sepultures.
De fet, un altre gran camp de documentació arqueològica sobre les dones de la Prehistòria el trobem no ja en el cos mateix, sinó en la seua representació en figuretes o dibuixos i gravats en una amplíssima varietat de suports. Des del Paleolític Superior poden resseguir-se sense solució de continuïtat les
representacions de la figura humana i més concretament i abundantment de la figura del cos femení,
fins als períodes denominats històrics. Les representacions de figures femenines d’època prehistòrica
han estat objecte de nombroses anàlisis i propostes interpretatives sobre el paper social i ideològic de
les dones en diferents llocs i moments històrics i de les diverses formes de pràctiques sociosimbòliques
(Masvidal i Picazo, 2005). Però sens dubte, ha estat l’obra de Marija Gimbutas (1982; 1991) sobre les
figuretes femenines de la Prehistòria recent europea la que ha desbordat, per bé i per mal, els límits de
la investigació arqueològica. L’indubtable coneixement exhaustiu d’aquests materials arqueològics i les
suggestives hipòtesis inicials de Gimbutas han donat pas, no obstant això, a la seua reinterpretació simplista de cultes a la Deessa Mare per part de moviments socials i culturals, més o menys esotèrics,
enquadrats en la denominada new age i amb vagues llaços de connexió amb l’ecofeminisme (Meskell,
1998; Conkey i Tringham, 1999).
Tot i que les arqueòlogues reconeixen l’aportació de Marija Gimbutas com a pionera en els estudis de les representacions de dones des d’un enfocament alternatiu al de la investigació tradicional,
actualment es rebutgen les interpretacions generalitzadores com a indicatives de societats
matrilocals/focals i es tendeix a un estudi contextualitzat de les representacions femenines de la
Prehistòria (Soffer et alii, 2000).
20
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-7]
La construcció material de la vida social
No tots els contextos arqueològics contenen objectes directament sexuats; de fet, una gran (per no
dir la major) part dels jaciments arqueològics no s’associen a enterraments on trobar cossos de dones
i homes, xiquetes i xiquets, ni a objectes o suports on apareguen representades figures humanes.
¿Vol dir açò que només resulta possible investigar les dones de la Prehistòria a partir d’un tipus i un
nombre limitat de contextos arqueològics? ¿Els poblats, les cases, els tallers resulten opacs a una
metodologia d’investigació interessada a destriar la diversitat sexual i social dels grups humans del
passat llunyà?
L’atribució de certes activitats a la pràctica de les dones no està exempta de debat i, en certa
mesura, s’ha tendit a vincular-la amb posicionaments essencialistes o conservadors que situen les
dones en un àmbit d’acció social limitat i limitador (Magallón, 1999). Paral·lelament, el reconeixement
de la diversitat de fórmules culturals en l’organització material dels sistemes de gènere ha apuntat a la
prudència necessària a l’hora d’abordar caracteritzacions d’ordre universalista del col·lectiu de dones i
de les seues situacions (Moore, 1988). Per això, la investigació de les dones de la Prehistòria només
pot prendre dos camins: per un s’avança en la deconstrucció d’arquetips sobre l’adscripció de certes
activitats considerades centrals en la interpretació de les societats prehistòriques —com ara la caça,
la producció d’instruments lítics o la metal·lúrgia— exclusivament als barons; per l’altre camí s’aprofundeix en l’estudi d’aquells àmbits d’acció social en els quals, com ja s’ha comentat, necessàriament estigueren presents les dones; com ara la gestió domèstica, les relacions interpersonals o la cura i socialització de la infància.
L’aprofundiment en el potencial informatiu de les fonts etnogràfiques ha resultat fonamental en la
crítica als models establerts sobre la divisió sexual de les activitats dels grups prehistòrics (Spector,
1983). D’aquesta manera, anà qüestionant-se l’absència de les dones en activitats com ara la caça
(Estioko-Griffin i Griffin, 1981), la producció lítica (Gero, 1991) o metal·lúrgica (MacLean, 1998). La
vinculació de dades arqueològiques i dades etnogràfiques té una llarga trajectòria disciplinar en els
estudis prehistòrics que es remunta al segle
XIX,
encara que actualment no resulta acceptable defen-
sar aquelles analogies etnogràfiques directes com a prova de comportaments en el passat. No obstant això, sí que ha resultat possible demostrar, gràcies a aquesta documentació, la inconsistència
d’aquells models que naturalitzaven l’adscripció de certes activitats a un o altre sexe… encara que,
desgraciadament, no s’haja produït l’esforç divulgatiu necessari per a fer desaparéixer aquests arquetips de l’imaginari social!
La caracterització de les formes de vida d’una comunitat va inexorablement unida, des de l’arqueologia, a l’estratègia metodològica de la determinació de la seua organització espacial (Kent, 1990). De
fet, pot considerar-se que l’espai denotat i delimitat per les restes arqueològiques, l’articulació dels seus
diferents elements, els recorreguts que van de l’un a l’altre, com ara l’expressió material d’una determinada lògica en l’organització de les activitats, una organització concreta i no abstracta, que conforma, i
alhora és conformada, per les constants i canviants relacions que es generaren en aquells espais
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
21
[page-n-8]
(Nevett, 1994). Així doncs, els espais arqueològics no són espais abstractes, reduïbles a patrons o
esquemes formals, són espais que contingueren vida humana i que es crearen per ella.
Els conjunts arqueològics en sentit ampli, és a dir, la cultura material en context d’ús o abandó
dels espais habitats, conformen un camp d’evidència fonamental per a l’estudi de les dones en la
Prehistòria en quatre sentits bàsics. En primer lloc, per les propietats dels artefactes arqueològics
com a instruments de les tecnologies domèstiques o de manteniment (Hendon, 1996); en segon lloc,
per la seua funció com a mediadors en les pràctiques socials (Spector, 1993); en tercer lloc, per la
disposició d’objectes i activitats en l’espai (Hastorf, 1991); i, finalment, per l’associació de tot això amb
accions reiterades i concretes, és a dir, amb l’escala bàsica de temporalitat social, la quotidianitat
(Picazo, 1997).
De manera esquemàtica, el patró bàsic de les activitats que tenen el seu escenari preferencial en
el nivell dels assentaments i de les cases inclou els treballs relacionats amb l’alimentació, la salut, el
recer, la socialització i la curació i higiene. Però també amb un bagatge de coneixements especialitzats
i unes pràctiques tecnològiques i simbòliques específiques que poden proposar-se des d’un registre
arqueològic exhaustiu i detallat, com el realitzat per Mirjana Stevanovic (1997) en els poblats neolítics del
Sud-est d’Europa, on resulta versemblant interpretar la construcció i destrucció intencionada de les
seues cases com accions simbòliques relacionades amb una determinada concepció cultural de la vida
i la mort de l’espai habitat.
L’estudi de les tecnologies femenines és un camp que només recentment ha començat a ocupar
un lloc en les investigacions sobre història de la tècnica (Lerman et alii, 2003). No obstant això, la majoria d’estudis es centren en la participació/aportació de les dones en els desenvolupaments i aplicacions
tècniques en el món industrial i postindustrial sense que la tecnologia domèstica s’hi haja analitzat en
profunditat. Des de la discussió conceptual, Oldenziel (1996) remarca que això es deu al fet que l’estudi (i la concepció) convencional de la tecnologia ha estat centrat en dues variables que han redundat en
l’absència de les pràctiques tecnològiques femenines: en primer lloc, la categorització de la tecnologia
en funció de la producció en detriment de la categorització en funció de les pràctiques de consum i ús,
i, en segon lloc, l’èmfasi en els artefactes de gran envergadura i que requereixen una gran inversió de
capital en detriment de sistemes de baixa tecnologia i d’ús diari. Tal com conclou aquesta investigadora, aquesta categorització respon a un sistema que separa el productiu del no productiu, el tècnic del
no tècnic, el món masculí del món femení (McGaw, 1996).
Aquests pressupòsits han influït també de forma clara en el tipus de tecnologies investigades tradicionalment per la Prehistòria i les que no ho han estat. Aquestes últimes (el teixit, la preparació d’aliments, els sistemes de curació, entre altres) constitueixen, precisament, les que han estat objecte d’una
atenció preferencial per part de les arqueòlogues, partint sempre d’una perspectiva contextual en les
seues anàlisis, i reforçada, en molts casos, per informació textual i iconogràfica (Brumfiel, 1991; Wright,
1996; Meyers, 2003). Aquests estudis no solament mostren el saber tecnològic, altament especialitzat,
de les dones prehistòriques, sinó també les condicions i les estratègies de resistència desenvolupades
22
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-9]
per elles en períodes d’intensificació de la producció i de creixent control econòmic o ideològic sobre
les seues activitats productives i reproductives.
Precisament, Elisabeth Barber (1994) planteja una possible explicació per a l’associació, quasi
universal, de les dones a una tecnologia específica: el teixit. Barber manté que el teixit i, especialment,
el filat, comporta una activitat fàcilment compatible amb l’atenció i la vigilància de criatures de poca
edat, donats els escassos instruments necessaris per a portar-la a terme i la possibilitat d’interromprela i reprendre-la sense que quede afectada la labor que es realitza. La indiscutible vinculació social i
històrica de les dones amb les criatures ha comportat que en els últims anys s’haja consolidat una nova
línia d’investigació encaminada a l’estudi de la infància, tant per si mateixa, com a grup social infrarepresentat en les interpretacions històriques, com per la seua relació directa amb l’experiència històrica
de les dones en la seua funció de mares i socialitzadores (Lillehammer, 1989; Moore i Scott, 1997;
Sofaer-Derevenski, 2000; Kamp, 2001; Schwartzman, 2005). Junt amb un acostament paleoantropològic i funerari que busca identificar les condicions de vida i mort de les criatures, el tractament diferencial en funció de sexe o grup familiar i el simbolisme específic que caracteritza els enterraments
infantils (Rega, 2000), en la investigació sobre la infància prehistòrica adquireix un pes específic l’estudi de les formes i els contextos d’aprenentatge i de transmissió de sabers. Per això, l’anàlisi dels processos tècnics de manufactura dels útils lítics tallats ha estat ja destacat com un indicador de contextos i processos d’aprenentatge infantil (Karlin, 1992), igual que comença a plantejar-se per a la producció ceràmica (Smith, 2005).
Dones de la Prehistòria, dones d’ací i d’ara
La investigació prehistòrica sobre les dones mostra encara una escassa presència en el panorama científic i acadèmic espanyol, tot i que els últims anys comencen a ser cada vegada més freqüents les trobades, els cursos i les publicacions organitzats i promoguts per arqueòlogues i prehistoriadores
(Colomer et alii, 1999; González Marcén, 2000; Sánchez Romero, 2005; González Marcén et alii, 2005;
Prats i Ruiz, 2006), així com els assaigs monogràfics sobre dones, prehistòria i arqueologia (Hernando,
2002; Sanahuja, 2002; Querol i Lavrin, 2005). No hi ha dubte que, d’aquesta manera, s’inicia una cadena que facilitarà, en un futur que ja és ací, la formació de noves investigadores i la seua incorporació a
centres d’investigació i museus —en els quals encara és lluny la paritat, i molt especialment en els llocs
de decisió!— on, amb noves idees i més recursos, hauran d’incrementar, en quantitat i qualitat, aquests
primers passos cap a l’enriquiment de la nostra visió del passat més llunyà i, amb això, d’una mirada
més crítica cap a la història que fem i vivim.
Els objectes i rastres de les dones de la Prehistòria no parlen per si mateixos sinó que requereixen
ser reconeguts, descodificats i mostrats. Els últims 30 anys, moltes dones i alguns homes s’han dedicat a aquesta tasca. Així, aqueixes lleus empremtes, condemnades durant mil·lennis a un doble oblit,
serveixen avui per a il·lustrar-nos del paper fonamental i fundacional que tingueren les dones de la
Prehistòria en ser avui el que som.
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
23
[page-n-10]
Bibliografia
ALLISON, P. M. (ed.) (1999): The Archaeology of Household Activities. Londres-Nova York: Routledge.
ARWILL-NORDBLADH, I. (1999, orig. 1989): «Oscar Montelius y la liberación de las mujeres. Un ejemplo de arqueología, ideología y el
primer movimiento de mujeres suecas». En L. Colomer et alii (eds.) Arqueología y teoría feminista. Estudios sobre mujeres y
cultura material en arqueología. Barcelona, Icaria: 357-374
BARBER, I. W. (1994): Women’s work. The first 20000 years. Norton, Londres-Nova York.
BERTELSEN, R.; LILLEHAMMER, A.; NÆSS, J.R., eds. (1987): Were they all men? An examination of sex rols in prehistoric society.
Stavanger : Arkeologisk Museum i Stavanger.
BINFORD, L. (1971): «Mortuary practices: their study and their potential». En J. Brown (ed.) Approaches to the Social Dimensions of
Mortuary Practices. Washington DC: Memoir of the Society for American Archaeology 25: 6-29
BRUMFIEL, I. (1991): «Weaving and cooking: Women’s production in Aztec Mexico». En J. Gero i M. Conkey (eds.), Engendering
Archaeology. Women in Prehistory: 224-251. Oxford, Blackwell.
COHEN, M. N.; BENNETT, S. (1993): «Skeletal evidence for sex rols and gender hierarchies in prehistory». En B. Miller (ed.), Sex Rols
and Gender Hierarchies: 273-96. Cambridge University Press, Cambridge.
COLOMER, L.; GONZÁLEZ MARCÉN, P.; MUNT, S.; PICAZO, M., comp. (1999): Arqueología y teoría feminista. Estudios sobre mujeres y cultura material en arqueología. Icaria, Barcelona.
CONKEY M. W.; TRINGHAM, R. (1998): «Rethinking Figurines: A Critical View from Archaeology of Gimbutas, the ‘Goddess’ and
Popular Culture». En Ancient Goddesses: The Myths and the Evidence. L. Goodison i C. Morris, eds.: 22-45. Londres: British
Museum Press.
CONKEY, M. W.; WILLIAMS, S. (1991): «Original Narratives: The Political Economy of Gender in Archaeology». En Gender at the
Crossroads of Knowledge: Anthropology in the Postmodern Era, M. digues Leonardo, Berkeley: University of Califòrnia Press:
102-139
CONKEY, M. W. (2003): «Has feminism changed archaeology?» Signs: Journal of Women in Culture and Society 28 (3), pàgs. 867-880.
CONKEY, M. W.; GERO, J. M. (1997): «Programme to practice: gender and feminism in archaeology». Annual Review of Anthropology
26, pàgs. 411-37.
CONKEY, M. W.; SPECTOR, J. (1984): «Archaeology and the Study of Gender». Advances in Archaeological Method and Theory 5: 1-38.
DAHLBERG, F. (1981): Women the gatherer. Yale University Press, New Haven.
ESTIOKO-GRIFFIN, A.; GRIFFIN, P.B. (1981): Woman the Hunter: The Agta. En Woman the Gatherer, F. Dahlberg (ed.), pàgs. 121-131.
Yale University Press, New Haven.
FOXHALL, L. (2000): «The running sands of estafe: archaeology and the short-term». World Archaeology 31 (3), pàgs. 484-498.
GERO, J. (1991): «Genderlithics: women’s role in stone tool production». En J. Gero i M. Conkey (eds.), Engendering Archaeology.
Women in Prehistory: 163-193. Oxford, Blackwell.
GIFFORD-GONZALEZ, D. (1993): «You ca hide, but you ca’t run: representation of women’s work in illustrations of palaeolithic life».
Visual Anthropology Review 9:3-21.
GIMBUTAS, M. (1991): Diosas y dioses de la vieja Europa 7000-3500 aC. Madrid: Istmo.
GIMBUTAS, M. (1996): El lenguaje de la diosa. Oviedo: Dove.
GONZÁLEZ MARCÉN (coord.) (2000): «Espacios de género en arqueología». Arqueología Espacial 22, Terol.
GONZÁLEZ MARCÉN, P.; MONTÓN, S.; PICAZO, M., eds. (2005): «Dones i activitats de manteniment en tempos de canvi». Treballs
d’Arqueologia 11, Bellaterra.
GONZÁLEZ MARCÉN, P.; PICAZO, M., (1998): El tiempo en arqueología. Madrid: Arco-Libros.
GONZÁLEZ MARCÉN, P.; PICAZO, M., (2005): «Arqueología de la vida cotidiana». En M. Sánchez Romero (ed.), Arqueología y género. Granada, Universidad de Granada, pàgs. 141-158.
GROENEN, M., (1994): Pour une histoire de la prehistoire. Grenoble: Jerome Millon.
HARAWAY, D., (1995) (orig. 1991): Ciencia, cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza. Cátedra, Madrid.
HARDING, S. (1990): Whose Science? Whose Knowledge? Thinking from women’s lives. Cornell University Press, Nova York.
HASTORF, C. A. (1991): «Gender, space and food in Prehistory». En J. M. Gero i M. V. Conkey (eds.). Engendering Archaeology.
Women in Prehistory. Oxford: Blackwell, pàgs. 132-162.
HENDON, J. A. (1996): «Archeological approaches to the organization of domestic labor: Household Practice and Domestic Relations».
Annual Review of Anthropology 1996, pàgs. 45-61.
HERNANDO, A. (2002): Arqueología de la identidad. Madrid, Akal.
HODDER, I. (1987): «The contribution of the long-term». En I. Hodder (ed.), Archaeology as long term history. Cambridge: Cambridge
University Press, pàgs. 1-8.
24
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-11]
HODDER, I.; CESSFORD, C. (2004): «Daily Practice and Social Memory at Çatalhoyuk». American Antiquity 69 (1), pàgs. 17-40.
HOLCOMB, B. (1998): «Gender and Heritage interpretation». En D. Uzell i R. Ballantyne (eds.) Contemporary Issues in Heritage and
Environmental Interpretation: 37-55. Londres, The Stattionary Office.
JONES, S.; PAY, S. (1999, orig. 1989): «El legado de Eva». En L. Colomer et alii (eds.), Arqueología y teoría feminista. Estudois sobre
mujeres y cultura material en arqueología: 323-340. Barcelona, Icaria.
KARLIN, C. (1992): «Connaisances et savoir-faire: comment analyser un processus technique en Prehistoire». En R. Mora et alii (eds.),
Tecnologia i cadena operatives lítiques: 99-124. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona.
KATHRYN A. KAMP. «Where Have All the Children Gone? The Archaeology of Childhood», Journal of Archaeological Method and
Theory, volum 8, 1 ed, març 2001, pàgs. 1-34.
KENT, S. (ed.). Domestic Architecture and the Use of Space. Cambridge University Press, Cambridge.
LERMAN, N.; OLDENZIEL, R.; MOHUN, A., eds. (2003): Gender & Technology. A Reader. Baltimore: Johns Hopkins University.
LEROI-GOURHAN, A.; BREZILLON, M., (1972): «Fouilles de Pincevent. Essai d’anlayse ethnographique d’un habitat magdalénien. La
section 36». VIIe Supplément à Gallia Préhistorique. París, CNRS.
LIESEN, L. T. (1998): «The legacy of Women the Gatherer: the emergence of evolutionary feminism». Evolutionary Anthropology 7/3: 105-113.
LILLEHAMMER, G. (1989): A Child is Born. The Child’s World in an Archaeological Perspective. Norwegian Archaeological Review,
22:90-105.
MACLEAN, R. (1998): «Gendered Technologies and Gendered Activities in the Interlacustrine Early Iron Age». En S. Kent (ed.), Gender
in African Prehistory: 163-178. Walnut Creek, AltaMira Press.
MAGALLÓN, C. (1999): «Privilegio epistémico, verdad y relaciones de poder. Un debate sobre la epistemología del feminist standpoint».
En M. J. Barral, C. Magallón, C. Miqueo i M. D. Sánchez (eds.). Interacciones ciencia y género. Discursos y prácticas científicas de dones, pàgs. 63-80. Barcelona: Icaria.
MASVIDAL, C.; PICAZO, M. (2005): Modelando la figura humana: reflexiones en torno a las imágenes femeninas de la Antigüedad,
Quaderns Crema, Barcelona.
MCGAW, J. (1996): «Reconceiving Technology. Why Feminine Technologies Matter». En R. Wright (ed.) Gender and Archaeology.
Philadelphia, University of Pennsylvania Press, pàgs. 52-78.
MESKELL, L. (1998): «Oh My Goddess!» Archaeological Dialogues, 5 (2: 126-142.
MEYERS, C. (2003): «Material Remains and Social Relations: Women’s Culture in Agrarian Households of the Iron Age». En W. G. Dever
i S. Gitin (eds.) Symbiosis, Symbolism, and the Power of the Past: Canaan, Ancient Israel, and Their Neighbors from the
Batega Bronze Age through Roman Palestine. Winona Lake, Ind.: Eisenbrauns: 425-44.
MOLLESON, T. (1994): «La lección de los huesos de Abu Hureyra». Investigación y Ciencia, 217: 60-65
MOORE, H. L. (1988): Feminism and Anthropology. Oxford: Polity Press.
MOORE, J.; SCOTT., I., eds. (1997): «Invisible People and Processes». Writing Gender and Childhood into European Archaeology,
pàgs. 150-168. London and Nova York: Leicester University Press.
MOSER, S. (1998): Ancestral Images. The Iconography of Human Evolution. Cornelll University press: Ithaca, N.I.
NEVETT, L. (1994): «Separation or seclusion? Towards an archaeological approach to investigating women in the Greek Household in
the fifth to third centuries». En M. Parker Pearson i C. Richards (eds.), Architecture & Order. Approaches to Social Space.
Londres i Nova York: Routledge, pàgs. 98-112.
OLDENZIEL, R. (1996): Object/ions: Technologie, Culture and Gender. En Kingery, W.D. (ed.). Learning from things. Method and Theory
of Material Culture Studies. Washington i Londres: Smithsonian Institution, pàgs. 55-72.
PARKER PEARSON, M. (1999): The archaeology of Death and Burial. Stroud: Sutton.
PICAZO, M. (1997): «Hearth and home: the timing of maintenance activities». En J. Moore i I. Scott (eds.). Invisible People and
Processes: Writing Gender and Childhood into European Archaeology. Londres: Leicester University Press, pàgs. 59-67
PRADOS, L.; RUIZ, C., eds. (2006): 1er Encuentro Internacional de Arqueología y Género. Universidad Autónoma de Madrid, Madrid.
QUEROL, M.ª A.; LAVRIN, A., coords., (2005): Historia de las mujeres en España y América Latina. (De la Prehistoria a la Edad Media).
València, Càtedra, vol. 1.
REGA, I. A. (2000): «The gendering of children in the early Bronze Age cemetery at Mokrin». En Hurcombe, L. i McDonald, M. (eds.).
Gender and Material Culture. Nova York: Macmillan.
ROSALDO, M. Z.; LAMPHERE, L., eds., (1974): Women, Culture and Society. Stanford: Stanford
SANAHUJA, M.ª I. (2004): Cuerpos sexuados, objetos y Prehistoria. València, Cátedra.
SÁNCHEZ ROMERO, M., ed. (2005): Arqueología y género. Granada, Universidad de Granada.
SCHULTING, R.; RICHARDS, M. (2001): «Dating women and becoming farmers. New palaeodietary and AMS dating evidence from
Breton Mesolithic cemeteries of Téviec and Hödiec» Journal of Anthropological Archaeology. 20: 301-344
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
25
[page-n-12]
SCHWARTZMAN, H. B. (2005): «Materializing Children: Challenges for the Archaeology of Childhood». Archeological Papers of the
American Anthropological Association, vol. 15, núm. 1, pàgs. 123-131
SHENNAN, S. I. (1975): The social organization at Branc. Antiquity 49: 279-87
SMITH, P. I. (2005): «Children and Ceramic Innovation: A Study in the Archaeology of Children». Archeological Papers of the American
Anthropological Association, vol. 15, núm. 1, pàgs. 65-76
SOFAER-DEREVENSKI, J. (ed.). «Children and Material Culture», pàgs. 3-16. London i Nova York: Routledge.
SOFAER-DEREVENSKI, J. (2000): «Sex Differences in Activity-Related Osseous Change in the Spine and the Gendered Division of
Labour at Ensay and Wharram Percy, UK». American Journal of Physical Anthropology, 111 (3): 333-354
SOFFER, O.; ADOVASIO, J. M.; HYLAND, D. C. (2000): «The “Venus” figurines. Tèxtils, Basketry, Gender, and Status in the Upper
Paleolithic». Current Anthopology, 41/4: 511-525
SORENSEN, M. L., Stig (2000): Gender Archaeology. Polito Press, Cambridge.
SPECTOR, J., (1993): What this awl means. Feminist archaeology at Wahpeton Dakota Village. St. Paul, Minnesota Historical Society
Press.
SPECTOR, J. (1983): «Male/Female Task Differentiation among the Hidatsa: Toward the Development of an Archaeological Approach
to the Study of Gender». En P. Alberts i B. Medicine (eds.). The Hidden Half. Studies of Plains Indian Women. Washington:
University Press of America, pàgs. 77-99
STEVANOVIC, M. (1997): «The Age of Clay: the social dynamics of house destruction». Journal of Anthropological Archaeology 16: 334-395
STRATHERN, M. (1972): Women in Between: Female Rols in a Male World, Mount Hagen. London: Seminar Press.
TANNER, N.; ZIHLMAN, A. (1976): «Women in evolution, Part I: Innovation and sselction in human origins». Signs 1. 585-608
TRINGHAM, R. (1991): «Household with faces: the challenge of gender in prehistoric architectural remains». En J. Gero & M. Conkey
(eds.), Engendering Archaeology. Women in Prehistory: 93-131. Oxford, Blackwell.
WILK, R.; RATHJE, W.L. (1982): «Household Archaeology». American Behavioral Scientist 26(6), pàgs. 617-639
WILSON, D. (1997): «Gender, Diet, Health and Social Status in the Mississipian Powers Phase Turner Cemetery Population». En Ch.
Claasen i R. A. Joyce (eds.), Women in Prehistory. North America and Mesoamerica: 119-135. Philadelphia, University of
Pennsylvania Press.
WRIGHT, R.P. (1996): «Technology, gender, and Class: Worlds of Difference in Ur III Mesopotamia». En R. P. Wright (ed.) Gender and
Archaeology, University of Pennsylvania Press, Philadelphia, 79-110
WYLIE, A. (1997): «The Engendering of Archaeology: Refiguring Feminist Science studies». Osiris 12: 80-99
ZIHLMAN, A. (1978): «Women in evolution, Part II: Subsistence and social organisation among early Hominids». Signs 4: 4-20
ZIHLMAN, A. (1981): «Women as shapers of the human adaptation». En F. Dhalberg (ed.) Women the gatherer. Yale University Press,
New Haven: 75-120.
26
LES DONES EN LA PREHISTÒRIA
[page-n-13]